Una de les coses que tenen en comú moltes disciplines és la de donar un nom concret i únic a un conjunt d’elements que tenen una característica comuna. A sovint el nom seleccionat no és gens representatiu d’allò descrit, però en certes ocasions el nom és probablement difícil de millorar.

Un exemple molt clar el tenim en matemàtiques, quan en una circumferència fem referència als conceptes d’arc, corda i fletxa, potser difícils de millorar, ja que la seua visualització és immediata (en la següent imatge tenim una aproximació a eixos conceptes).

En música, algunes obres tenen un títol molt aclaridor d’allò que representen, però altres són completament aleatòries. Un cas peculiar apareix en una peça d’Isaac Albéniz anomenada “Asturias-Leyenda”. Originàriament va ser escrita per a piano en sol menor, però va ser convertida, després d’una adaptació a mi menor, en una obra per a guitarra (en realitat és una peça pràcticament necessària per a qualsevol intèrpret de guitarra).

Ací us enllace la versió de Piano: Albeniz_Leyenda.

El nom que li va donar Albéniz a aquesta peça quan va ser escrita sobre el 1890 va ser el de “Preludio” i era la introducció d’una obra denominada “Cantos de España”. Però més tard, en 1911, quan Albéniz ja havia mort, es va publicar una obra de huit moviments anomenada “Suite Española”. El problema era que qui ho publicava (Hofmeister) només tenia quatre moviments d’eixa obra (probablement s’havia arribat a un acord per a realitzar l’obra “Suite Española” anys enrere, però pareix que Albéniz només en va escriure quatre). El que va fer Hofmeister va ser agafar altres peces d’Albéniz i incorporar-les com a nous moviments de l’obra, posant els noms que li va paréixer. Una d’eixes peces va ser el “Preludio”, que va ser incorporat a l’obra com a un moviment anomenat “Asturias” amb el subtítol de “Leyenda”.

La qüestió és que “Asturias” no té ninguna relació amb Astúries, sinó més bé amb Andalusia, per això, probablement Albéniz, d’estar viu, supose que preferiria que s’anomenara “Leyenda” i supose que inclús preferiria que aquesta peça no formara part de l’obra “Suite Española”. De tota manera, com de moment no podem tornar arrere en el temps (una llàstima), haurem de conformar-nos amb suposicions.

La veritat és que en música es produeixen múltiples casos on les coses no estan gens clares. Un exemple també curiós, encara que de tipus diferent, és l’obra “Adagio d’Albinoni”, que contràriament al que molts pensen, en realitat no és d’Albinoni, però eixa és ja una altra història.

En definitiva, posar noms a les coses o descobrir la raó per la qual el nom és eixe en particular pareix que és més complicat del que podríem pensar. De fet jo ho trobe una cosa molt peculiar.