Una transformació necessària…

Aquesta és una entrada completament atípica que, potser per sort, es perdrà entre algunes de les coses prèvies escrites… però potser siga necessari saber que ahí estarà, “amagada”, per conéixer, probablement en un futur, les raons de l’inici d’un canvi. De no ser així, serà inclús una sort la seua desaparició.

Crec que me n’he adonat que ha sigut necessari entrar en un túnel per tornar al món terrenal. Deixar enrere la llum intensa, canalitzada junt a una vocació docent minvada per una frustració creixent (de diversos orígens), ha sigut una experiència dura, però potser aclaridora. Aquest serà el moment d’un canvi de feina o potser una reorientació necessària d’allò que, de moment, realitze rutinàriament i cada vegada amb menys passió.

He pogut observar que el problema és, en gran mesura, del transmissor (encara que no exclusivament). Les meues qualitats com a professor s’allunyen d’allò que sempre havia imaginat, arribant al punt de qüestionar allò que faig i sobretot com ho faig. Canviaria tantes coses,… potser no siga capaç, però per sort, crec que encara estic a temps de fer un canvi d’enfocament, potser un canvi apropiat per revertir la frustració. Necessite redefinir mètodes, modalitats organitzatives, continguts, relacions entre continguts, planificacions, itineraris d’aprenentatge, entendre i resoldre l’apropiat tractament de la diversitat, noves estratègies d’avaluació, estructuració de bancs de recursos, trobar la integració adequada de les TIC,… i moltíssimes altres coses més. No acabaria mai aquesta llista.

Quan pense sobre quines coses aporte o si sóc necessari en el procés de proporcionar un cert aprenentatge a aquelles persones que han d’estar presents durant les meues classes, veig que probablement sóc, en certa mesura, irrellevant (malgrat l’apreci de l’alumnat). Veig que sóc una peça d’un engranatge molt fàcil de substituir i també fàcil de millorar, però crec que encara estic a temps de reinventar-me. Tinc a l’abast diversos elements que possiblement em permetran realitzar aquest canvi.

Sempre havia pensat que la feina de professor de Matemàtiques era proporcionar les ferramentes adequades que permeteren als alumnes arribar al coneixement i crear-lo per ells mateix, explicar les raons del correcte funcionament i la pròpia construcció d’eixes ferramentes, buscar la creativitat en els procediments d’ús d’eixes ferramentes, inclús en la creació de noves ferramentes… potser massa ambiciós considerant que no proporcione la via adequada per afavorir eixos objectius, o potser no tan apropiada com pensava.

Quina és la solució i allò que requereix eixa solució? Probablement un esforç gegant, un temps molt extens que hauria de furtar a les persones properes, un temps tan valuós que probablement no m’agradaria perdre… però potser no tot està perdut, ja que no sóc un element únic i aïllat.

Potser siga necessari un període de buidar la ment i afrontar aquesta transició com una preparació per al que vindrà, un període de gran quantitat de feina, però potser un període esperançador… això sempre que, clar està, continue per ací.

Disculpes a aquells que heu arribat fins aquesta línia si la utilitat d’aquestes paraules és nul·la, ja que no sé si el meu sentir és justificat o inclús si escriure-ho per ací ha sigut apropiat…

“Las razones del viento” de José Iniesta Maestro

Temps enrere vaig començar el camí de comentar llibres en aquest minúscul racó, i això que, a priori, considerava que era un camí atrevit. La raó és, probablement, que sempre m’ha sigut difícil compartir una opinió sobre la creació d’altres persones, i més tenint en compte que potser no sempre dispose de la capacitat i enteniment suficients per a fer-ho. Així i tot, el vaig començar, inclús amb la sensació de córrer un cert risc.

Per començar, vaig necessitar fer referència a un llibre molt especial anomenat “La luz de la oscuridad”, d’un gènere que no formava part d’allò sobre el que considerava que tenia un cert control (control fictici, per cert). No obstant, vaig allunyar la sensació de risc i em vaig atrevir a descriure allò que jo no havia creat amb un adjectiu. Va ser fàcil, ja que allò “jutjat” em va sorprendre, sobrepassant allò per al que estava preparat.

Després d’un llarg temps d’haver deixat eixe curt camí que vaig començar temps enrere, crec que és hora de tornar a iniciar-lo fent referència a un llibre que he adquirit fa poc i que té una certa connexió amb el llibre que he mencionat. I com no podia ser d’una altra manera, de nou ho faig amb un control mínim sobre la seua forma i el seu contingut.

DSC_0127

El llibre que us presente (i sense dubte recomane), és un llibre de poesia anomenat Las razones del viento (Ed. Renacimiento) d’un company de feina anomenat José Iniesta, un company del que he aprés moltes coses, en moments escassos però profunds. Des del meu punt de vista un model a seguir en diverses facetes que per a molts, poden passar desapercebudes.

Si l’objectiu de la seua poesia és, entre d’altres, emocionar, pel que fa referència a mi, he de dir que ho ha aconseguit. Llegint alguns poemes (en total en són 52 els que presenta el llibre) he pogut visualitzar la “insuficiència” de l’aproximació racional al món, que en el meu cas és, probablement, prou elevada.

Sempre m’havia preguntat per què escollir escriure poesia quan es podia optar per escriure sense eixa limitació estructural. Pensava que la poesia limitava la possibilitat d’una explicació adequada d’allò que es volia transmetre. Ara, amb l’ajuda de la lectura pausada d’aquest llibre, he entés que estava equivocat. Inclús quan no haja entés el missatge o propòsit originari dels poemes, què importa? alguns els he transformat en propis, potser compartint la seua visió,… potser amb una visió diferent.

Us mostre a continuació un poema del llibre, que m’ha donat una resposta a la raó per la qual vaig començar a escriure aquest bloc, potser un granet d’arena en un mar quasi infinit, però alhora un “mardemates” en un granet d’arena.

DSC_0129

Potser la meua resposta siga distinta d’allò que va originar el poema, inclús podria arribar a ser pràcticament oposada a la idea originària, però com ja he comentat: què importa?

En conclusió, un llibre que m’ha proporcionat un nou enfoc sobre el significat de la poesia. Ara la miraré amb uns altres ulls, la llegiré de manera diferent… la faré meua. Una cosa que he d’agrair-li al meu company.

Per cert, per si és del vostre interés, el dia 22 d’abril es realitzarà una presentació del llibre en la llibreria Pàgina 3 d’Oliva. Segur que escoltar o comentar amb l’autor alguns aspectes del llibre serà molt interessant.

 

 

Solució al vint-i-nové repte: Una volta sencera

La solució al repte del circuit és que sempre podrem seleccionar un punt de partida del circuit i donar una volta sencera, independentment de la distribució aleatòria de bidons de gasolina.

Demostració:

Agafem com a punt de partida un punt qualsevol on es trobe un bidó de gasolina, que anomenarem bidó 1. En el sentit de recorregut anirem anomenant la resta de bidons com a bidó 2, bidó 3, etc.

És probable que el punt de partida no ens permeta donar la volta sencera, però de tota manera dibuixarem la gràfica de la quantitat de gasolina que tenim (considerarem també possible una quantitat negativa) en funció del recorregut, suposant que partim del bidó 1 (la gràfica és d’un cas particular que ens permetrà entendre quin és el punt de partida que hauríem d’agafar com a inici).

Circuit_gasolina

En vertical tenim la gasolina disponible en cada moment. La línia roja és el nivell 0 de gasolina suposant que eixim des del punt on es troba el bidó 1. Com podem observar, el pendent de cada tram és igual, ja que suposem que el consum és uniforme en funció de la distància. D’una altra banda també tenim que les rectes verticals en gris representen la quantitat de gasolina de cada bidó.

En el exemple de la figura es veu que no podríem arribar ni al segon bidó, ja que ens quedaríem sense gasolina abans (estem per baix de la línia roja). No obstant, és segur que tindrem una fita inferior que no sobrepassarem (la línia verda). Si agafem com a punt de partida el bidó que hem marcat amb un punt verd (en aquest cas és el 3) podrem fer la volta sencera sense problemes. La qüestió és, per tant, seleccionar com a punt de partida el bidó on tenim l’ínfim de la funció, que sempre existeix.

Espere que s’haja entés correctament.

Vint-i-nové repte: Una volta sencera

En aquest repte us propose el següent problema:

Tenim un cotxe amb el que hem de realitzar una volta sencera a un circuit. Però resulta que la gasolina total per a realitzar la volta és exacta, és a dir, si comencem des d’un punt determinat del circuit, s’acabarà la gasolina just en eixe mateix punt després d’una volta completa al circuit.

circuit

Ara bé, com volem fer-ho difícil, agafem la gasolina del cotxe i la distribuïm pel circuit en una quantitat determinada de bidons situats en punts aleatoris del circuit, posant en cada bidó una quantitat també aleatòria (fins que s’acaba la gasolina que tenia el cotxe). La pregunta és la següent:

És possible, una vegada distribuïda la gasolina en els bidons, trobar un punt del circuit des del qual poder realitzar la volta sencera (carregant la gasolina dels bidons sempre que arribem a ells)? O dit d’una altra manera, existeix alguna distribució de bidons amb determinades quantitats de gasolina (la quantitat total de gasolina ha de ser l’exacta per a donar una volta) de manera que siga impossible seleccionar un punt de partida que assegure poder donar una volta sencera?

Ànim i sort.

Solució al vint-i-huité repte: Vertader o fals?

Aquest repte era molt curiós, ja que aparentment l’opció correcta era l’oferta B. Però les coses no sempre són tan senzilles com pareixen. Recordem les dues ofertes:

  • Oferta de A: Hem de formular un enunciat. Si l’enunciat és vertader guanyem exactament 10 euros. Si l’enunciat és fals, guanyem o més de 10 euros o menys de 10 euros, però no 10 euros.
  • Oferta de B: Hem de formular un enunciat. Si l’enunciat és vertader o fals, guanyem més de 10 euros.

Amb l’oferta B rebrem més de 10 euros siga vertader o fals, però podrien ser 10 euros i un cèntim. Per desgràcia no sabem exactament la quantitat. Per contra, amb l’oferta A podrem guanyar tants diners com vulguem, com ara veurem.

Si agafem l’oferta A i formulem un enunciat vertader, únicament guanyarem 10 euros, però com volem guanyar molt més, ens interessarà formular un enunciat fals.

Provem amb aquest enunciat:

Ni vaig a guanyar 10 euros ni vaig a guanyar 100 milions d’euros

És un enunciat vertader o fals? Si fóra vertader allò que diu hauria de ser cert, és a dir que no vaig a guanyar 10 euros i tampoc vaig a guanyar 100 milions d’euros, però ací tenim un problema, ja que si fóra cert hauríem de guanyar 10 euros, donat que hem elegit l’oferta A. Arribem en conseqüència a una contradicció i per tant l’enunciat és fals.

Com és fals, el que diu l’oferta A és que guanyarem una quantitat diferent a 10 euros, potser més o potser menys. Però ara pensem en el que diu l’enunciat, que ja sabem que és fals. Com diu que no vaig a guanyar 10 euros i que tampoc vaig a guanyar 100 milions d’euros l’única manera de fer que siga fals és que guanye 100 milions d’euros ja que el fet que no vaig a guanyar 10 euros és vertader (com indica l’oferta). En conclusió, guanyaré 100 milions d’euros.

I ara fixem-nos bé, podem canviar la quantitat de 100 milions d’euros per la quantitat que desitgem. I per tant podem guanyar tant com vulguem.

Ara ja sabeu, podeu jugar al joc de les ofertes amb la gent. I recordeu, no jugueu a allò que no domineu més enllà de la diversió, ja que com hem comentat, la majoria dels jocs no són tan senzills com pareixen.

Una pista per al vint-i-huité repte

És probable que penseu en una frase senzilla o en algun enunciat on la qüestió de si és Vertader o Fals no puga determinar-se. No és eixe el camí.

Us comente que la solució passa per un enunciat que és de l’estil d’aquestos:

  • O … o …
  • Ni … ni …
  • … i …

Ara bé, els punts suspensius han de ser substituïts per certes coses, que clarament van a estar relacionades amb si van a donar-me 10 euros o altres quantitats. Dels tres tipus que us he posat, probablement només un d’ells us funcionarà. En un parell de setmanes posaré la solució.

No penseu que és impossible, ni tampoc us desanimeu si no ho trobeu 😉

Vint-i-huité repte: Vertader o fals?

En aquest repte us presentaré un problema creat per Raymond Smullyan (autor de moltíssims reptes matemàtics de gran qualitat). El problema en qüestió té una relació estreta amb els resultats als que Kurt Gödel va arribar.

Espere que us puga sorprendre:

Tenim a dues persones que anomenarem A i B que ens fan, cadascuna, una oferta. Hem de determinar quina és la millor oferta.

  • Oferta de A: Hem de formular un enunciat. Si l’enunciat és vertader guanyem exactament 10 euros. Si l’enunciat és fals, guanyem o més de 10 euros o menys de 10 euros, però no 10 euros.
  • Oferta de B: Hem de formular un enunciat. Si l’enunciat és vertader o fals, guanyem més de 10 euros.

ofertas

Quina oferta és millor? (segur que és la B?)

Ànim i sort (a veure si algú és capaç de crear un enunciat de manera que l’oferta A siga la millor opció).

Solució al vint-i-seté repte: Com és possible?

Us recorde l’enunciat del vint-i-seté repte a continuació:

Tenim a dues persones que denominarem A i B que han de participar en un joc. Les regles del joc que a continuació exposarem són donades a A i B al principi del joc, i són aquestes:

  • Posem a les persones A i B en una habitació tancada durant un dia sencer (aquest punt és per a poder dissenyar entre elles una estratègia que funcione).
  • Portem a una determinada sala a A, on tenim un tauler paregut al d’escacs però de tamany 4×4. Quan A està mirant al tauler, assenyalem una casella determinada amb el dit (sense tocar el tauler, per no deixar marques).

4x4-tablero-de-ajedrez

  • Posteriorment posem una moneda sobre cada casella del tauler, ja siga mostrant cara o creu (en cada casella podem posar la moneda com preferim).
  • A ha de canviar una única moneda del tauler de sentit (de cara a creu o de creu a cara).
  • A ix de la sala i posteriorment portem a la sala a la persona B.
  • B ha d’encertar la casella que havíem assenyalat amb el dit.

És possible pensar en alguna estratègia de manera que B, observant únicament les monedes, puga saber quina era la casella? Quina és eixa estratègia?

Solució

Una reacció típica quan algú llig aquest repte és la de pensar que és impossible. Però si es pensa detingudament, podem girar una moneda entre moltes monedes i potser les altres monedes que no són girades puguen ser d’utilitat per a transmetre informació. Està clar que com les monedes són posades de manera aleatòria, potser la informació que volem transmetre puga ser reduïda, i de fet així és, ja que com podreu comprovar, amb un total de 2^n monedes, únicament podrem transmetre n bits d’informació (en el nostre cas tindrem 2^4 = 16 monedes i per tant podrem transmetre 4 bits d’informació, que serviran per indicar la casella que ens marquen).

Per a mostrar la solució crec que la millor manera és un vídeo, ja que d’una altra manera tindríem una explicació escrita massa llarga. A continuació us l’enllace:

També teniu disponible la solució del repte molt ben presentada per Clara Grima, que és una professora/divulgadora de matemàtiques en el següent enllaç:

Clica ací

Espere que el repte us haja paregut interessant.

Solució al vint-i-sisé repte: Una proporció d’àrees

El vint-i-sisé repte tenia una història un poc estranya. L’objectiu era únicament determinar la relació entre l’àrea grisa i l’àrea ratllada.

Veurem que l’àrea ratllada és just el doble de l’àrea grisa. Era una cosa que llegint l’enunciat del problema es podia veure vindre 🙂

En aquest cas he optat per donar la solució en vídeo, que adjunte a continuació: