Repte 30é. Trencant barretes

A continuació us presente un repte de probabilitat que em pareix interessant.

Suposem que disposem d’una barreta cilíndrica de longitud L que ens demanen que partim amb un únic tall transversal (paral·lel a les bases). Ens donen total llibertat per trencar-la per on considerem oportú, és a dir, el tall pot ser tan proper a una base com vulguem.

La pregunta és la següent: quina serà la longitud mitjana del tros menudet? i la del tros gran?

Ara anem a complicar les coses:

Si en lloc de trencar-la en dos trossos, hem de partir-la en tres trossos, quina serà la longitud mitjana del tros menut, del mitjà i del gran?

I si algú vol complicar el problema molt més, quines seran les longituds mitjanes ordenades per tamany si la trencàrem en una quantitat N de trossos?

Ànim i sort.

Quadrat màgic 5×5

En el vídeo que us deixe a continuació podeu veure un procediment molt curiós per poder realitzar un quadrat màgic de tamany 5×5. Com podreu observar, les coses poden ser molt senzilles quan coneixem un bon mètode per arribar a la solució.

Espere que us haja agradat. Ara ja podem dir que sabem fer quadrats màgics de 5×5 i de fet, de manera molt senzilla.

Una transformació necessària…

Aquesta és una entrada completament atípica que, potser per sort, es perdrà entre algunes de les coses prèvies escrites… però potser siga necessari saber que ahí estarà, “amagada”, per conéixer, probablement en un futur, les raons de l’inici d’un canvi. De no ser així, serà inclús una sort la seua desaparició.

Crec que me n’he adonat que ha sigut necessari entrar en un túnel per tornar al món terrenal. Deixar enrere la llum intensa, canalitzada junt a una vocació docent minvada per una frustració creixent (de diversos orígens), ha sigut una experiència dura, però potser aclaridora. Aquest serà el moment d’un canvi de feina o potser una reorientació necessària d’allò que, de moment, realitze rutinàriament i cada vegada amb menys passió.

He pogut observar que el problema és, en gran mesura, del transmissor (encara que no exclusivament). Les meues qualitats com a professor s’allunyen d’allò que sempre havia imaginat, arribant al punt de qüestionar allò que faig i sobretot com ho faig. Canviaria tantes coses,… potser no siga capaç, però per sort, crec que encara estic a temps de fer un canvi d’enfoc, potser un canvi apropiat per revertir la frustració. Necessite redefinir mètodes, modalitats organitzatives, continguts, relacions entre continguts, planificacions, itineraris d’aprenentatge, entendre i resoldre l’apropiat tractament de la diversitat, noves estràtegies d’avaluació, estructuració de bancs de recursos, trobar la integració adequada de les TIC,… i moltíssimes altres coses més. No acabaria mai aquesta llista.

Quan pense sobre quines coses aporte o si sóc necessari en el procés de proporcionar un cert aprenentatge a aquelles persones que han d’estar presents durant les meues classes, veig que probablement sóc, en certa mesura, irrelevant (malgrat l’apreci de l’alumnat). Veig que sóc una peça d’un engranatge molt fàcil de substituir i també fàcil de millorar, però crec que encara estic a temps de reinventar-me. Tinc a l’abast diversos elements que possiblement em permetran realitzar aquest canvi.

Sempre havia pensat que la feina de professor de Matemàtiques era proporcionar les ferramentes adequades que permeteren als alumnes arribar al coneixement i crear-lo per ells mateix, explicar les raons del correcte funcionament i la pròpia construcció d’eixes ferramentes, buscar la creativitat en els procediments d’ús d’eixes ferramentes, inclús en la creació de noves ferramentes… potser massa ambiciós considerant que no proporcione la via adequada per afavorir eixos objectius, o potser no tan apropiada com pensava.

Quina és la solució i allò que requereix eixa solució? Probablement un esforç gegant, un temps molt extens que hauria de furtar a les persones properes, un temps tan valuós que probablement m’arrepentiria de perdre… però potser no tot està perdut, ja que no sóc un element únic i aïllat.

Potser siga necessari un període de buidar la ment i afrontar aquesta transició com una preparació per al que vindrà, un període de gran quantitat de feina, però potser un període esperançador… això sempre que, clar està, continue per ací.

Disculpes a aquells que heu arribat fins aquesta línia si la utilitat d’aquestes paraules és nul·la, ja que no sé si el meu sentir és justificat o inclús si escriure-ho per ací ha sigut apropiat…

“Las razones del viento” de José Iniesta Maestro

Temps enrere vaig començar el camí de comentar llibres en aquest minúscul racó, i això que, a priori, considerava que era un camí atrevit. La raó és, probablement, que sempre m’ha sigut difícil compartir una opinió sobre la creació d’altres persones, i més tenint en compte que potser no sempre dispose de la capacitat i enteniment suficients per a fer-ho. Així i tot, el vaig començar, inclús amb la sensació de córrer un cert risc.

Per començar, vaig necessitar fer referència a un llibre molt especial anomenat “La luz de la oscuridad”, d’un gènere que no formava part d’allò sobre el que considerava que tenia un cert control (control fictici, per cert). No obstant, vaig allunyar la sensació de risc i em vaig atrevir a descriure allò que jo no havia creat amb un adjectiu. Va ser fàcil, ja que allò “jutjat” em va sorprendre, sobrepassant allò per al que estava preparat.

Després d’un llarg temps d’haver deixat eixe curt camí que vaig començar temps enrere, crec que és hora de tornar a iniciar-lo fent referència a un llibre que he adquirit fa poc i que té una certa connexió amb el llibre que he mencionat. I com no podia ser d’una altra manera, de nou ho faig amb un control mínim sobre la seua forma i el seu contingut.

DSC_0127

El llibre que us presente (i sense dubte recomane), és un llibre de poesia anomenat Las razones del viento (Ed. Renacimiento) d’un company de feina anomenat José Iniesta, un company del que he aprés moltes coses, en moments escassos però profunds. Des del meu punt de vista un model a seguir en diverses facetes que per a molts, poden passar desapercebudes.

Si l’objectiu de la seua poesia és, entre d’altres, emocionar, pel que fa referència a mi, he de dir que ho ha aconseguit. Llegint alguns poemes (en total en són 52 els que presenta el llibre) he pogut visualitzar la “insuficiència” de l’aproximació racional al món, que en el meu cas és, probablement, prou elevada.

Sempre m’havia preguntat per què escollir escriure poesia quan es podia optar per escriure sense eixa limitació estructural. Pensava que la poesia limitava la possibilitat d’una explicació adequada d’allò que es volia transmetre. Ara, amb l’ajuda de la lectura pausada d’aquest llibre, he entés que estava equivocat. Inclús quan no haja entés el missatge o propòsit originari dels poemes, què importa? alguns els he transformat en propis, potser compartint la seua visió,… potser amb una visió diferent.

Us mostre a continuació un poema del llibre, que m’ha donat una resposta a la raó per la qual vaig començar a escriure aquest bloc, potser un granet d’arena en un mar quasi infinit, però alhora un “mardemates” en un granet d’arena.

DSC_0129

Potser la meua resposta siga distinta d’allò que va originar el poema, inclús podria arribar a ser pràcticament oposada a la idea originària, però com ja he comentat: què importa?

En conclusió, un llibre que m’ha proporcionat un nou enfoc sobre el significat de la poesia. Ara la miraré amb uns altres ulls, la llegiré de manera diferent… la faré meua. Una cosa que he d’agrair-li al meu company.

Per cert, per si és del vostre interés, el dia 22 d’abril es realitzarà una presentació del llibre en la llibreria Pàgina 3 d’Oliva. Segur que escoltar o comentar amb l’autor alguns aspectes del llibre serà molt interessant.